ORQUESTRA SIMFÒNICA DE CASTELLÓ
Director Pablo Marqués Mestre
SÁBADO 20 DE ENERO 2024 A LAS 19:30 HORAS
AUDITORIO PALACIO DE CONGRESOS DE CASTELLÓN
CONCIERTO DEL ABONO INVIERNO 2024
CONCIERTO Nº 1405 DE LA SOCIEDAD FILARMÓNICA DE CASTELLÓN
19.00 h: CHARLA CON EL DIRECTOR
PROGRAMA
I
L. v. Beethoven (1770-1827): Obertura Coriolano, op. 62
A. Schöenberg (1874-1951): Sinfonía de cámara nº. 2 en mi bemol menor, op. 38
I. Adagio
II. Con fuoco
II
L. v. Beethoven (1770-1827): Sinfonía nº. 4 en si bemol mayor, op. 60
I. Adagio – Allegro vivace
II. Adagio
III. Allegro vivace
DURACIÓN: 32 MIN. + PAUSA +35 MIN.
Las escuelas de Viena: del discurso político al discurso sonoro
Fue Arnold Schöenberg quien “autonombró” a la segunda escuela de Viena junto a Anton Webern y Alban Berg haciendo alusión inevitable a la primera formada por Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart y Ludwig van Beethoven. Con ánimo de continuar la leyenda vienesa, Schöenberg llegó a pensar que su música y concretamente su sistema dodecafónico-serialista desarrollaría una nueva era en la música clásica europea.
Pero no fue así. Su vaticinio fue un error porque las diversas corrientes estilísticas y el resto de “ismos” desarrollaron caminos muy diferentes, y más allá de la realidad hasta ese momento con la aparición de los sonidos electrónicos. Él mismo fue consciente de este corto camino y pese a su desvinculación tonal volvió a los inicios de su estilo predodecafónico (según él dictado por el “supremo comandante”).
Un claro ejemplo de esta vertiente es la Sinfonía de cámara núm. 2, obra en la que Schöenberg trata de redescubrirse ya que tardó 33 años en volver a la composición para finalizarla. Una obra en la que la estética sonora es una de las claves creativas. El tratamiento de la armonía y las tensiones crean un discurso sonoro entre la tonalidad y la ambigüedad pero con la mirada de la sencillez y con una pretensión totalmente estética.
Beethoven vivió en otra Viena y no se autodenominó miembro de la primera escuela. Quizás no tenía ni perspectiva ni tiempo para pensar en aquello. Pero sí sabía que su discurso no estaba vacío. Su discurso era y es ese lleno de connotaciones políticas, de verdades absolutas, de cuestiones trascendentales independientemente de la ideología.
Beethoven es un político que habla con música. Es como ese momento en el que Martin Luther King dijo: “tengo un sueño”. Un sueño de igualdad. Una verdad absoluta que no debería ponerse en duda. Beethoven habla con su música, con la verdad de los sonidos, con las abruptas dinámicas desde la más absoluta ternura hasta la voracidad. La Cuarta sinfonía junto con la apertura Coriolà, estrenadas ambas en el mismo concierto en marzo de 1807, son obras del repertorio Beethovenià en las que se puede reconocer ese Beethoven hijo de la ilustración, de la revolución francesa, aquél que roba el fuego a los dioses para darlo a los humanos en Las Criaturas de Prometeo o eleva a protagonista a Leonora que se hace pasar por un hombre (Fidelio) para rescatar a su marido Florestan, en un claro caso de empoderamiento adelantado a su tiempo. Por no citar, evidentemente, sus 5ª y 9ª sinfonías en las que el pensamiento de universalidad de la condición humana mueve cada una de las notas de su discurso político.
Una escuela y otra al remate sí compartían algunas coincidencias…la construcción del idioma orquestal y la integridad de sus creaciones, que incluso hoy, no siguen dejándonos indiferentes.
Pablo Marqués Mestre
Va ser Arnold Schöenberg qui va “autoanomenar” la segona escola de Viena junt a Anton Webern i Alban Berg fent al·lusió inevitable a la primera formada per Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart i Ludwig van Beethoven. Amb ànim de continuar la llegenda vienesa, Schöenberg va arribar a pensar que la seua música i concretament el seu sistema dodecafònic-serialista desenvoluparia una nova era a la música clàssica europea.
Però no va ser així. El seu vaticini va ser un error perquè les diverses corrents estilístiques i resta d’”ismes” van desenvolupar camins molt diferents, i més enllà de la realitat fins aquell moment amb l’aparició dels sons electrònics. Ell mateix va ser conscient d’este curt camí i malgrat la seua desvinculació tonal va tornar als inicis del seu estil predodecafònic (segons ell dictat pel “suprem comandant”).
Un clar exemple d’esta vessant és la Simfonia de cambra núm. 2, obra en la que Schöenberg tracta de redescobrir-se ja que va tardar 33 anys en tornar a la composició per finalitzar-la. Una obra en què l’estètica sonora és una de les claus creatives. El tractament de l’harmonia i les tensions creen un discurs sonor entre la tonalitat i l’ambigüitat però amb la mirada de la senzillesa i amb una pretensió totalment estètica.
Beethoven va viure en una altra Viena i no es va autodenominar membre de la primera escola. Potser no tenia ni perspectiva ni temps per pensar en allò. Però sí que sabia que el seu discurs no estava buit. El seu discurs era i és aquell ple de connotacions polítiques, de veritats absolutes, de qüestions transcendentals independentment de la ideologia.
Beethoven és un polític que parla amb música. És com aquell moment en què Martin Luther King va dir: “tinc un somni”. Un somni d’igualtat. Una veritat absoluta que no hauria de poder posar-se en dubte. Beethoven parla amb la seua música, amb la veritat dels sons, amb les dinàmiques abruptes des de la més absoluta tendresa fins a la voracitat. La Quarta simfonia junt amb l’obertura Coriolà, estrenades ambdues en el mateix concert en març del 1807, són obres del repertori Beethovenià en les que es pot reconèixer eixe Beethoven fill de la il·lustració, de la revolució francesa, aquell que furta el foc als déus per donar-lo als humans en Les Criatures de Prometeu o eleva a protagonista a Leonora que es fa passar per un home (Fidelio) per rescatar al seu marit Florestan, en un clar cas de d’empoderament avançat al seu temps. Per no citar, evidentment, les seues 5a i 9a simfonies en què el pensament d’universalitat de la condició humana mou cada una de les notes del seu discurs polític.
Una escola i l’altra al remat sí que compartien algunes coincidències…la construcció de l’idioma orquestral i la integritat de les seues creacions, que fins i tot avui, no seguixen deixant-nos indiferents.
Pablo Marqués Mestre